RS_ EBD

Disseny Basat en l’Evidència: transformant l’Arquitectura Sanitària per a una millor atenció

4 gener, 2024
RS_recent posts

Publicacions recents

6 gener, 2024

Apropar-se a la «neuroarquitectura»

RS_neuroarquitectura

La història de la «neuroarquitectura» es remunta a la dècada de 1950 amb Jonas Salk, un viròleg a la recerca de la vacuna contra la pòlio que es va enfrontar a desafiaments significatius durant el seu procés de recerca. Després de diversos anys de treball en el seu laboratori, una sala tancada i fosca, Salk es va adonar que estava bloquejat i va decidir prendre’s un descans. En la seva cerca d’alguna cosa que ho reconnectés, el científic es va refugiar temporalment en la Basílica de Sant Francesc d’Assís a Itàlia, on va experimentar moments de pau que li van proporcionar la claredat mental necessària per a desenvolupar amb èxit la vacuna.

Convençut profundament de la influència de l’entorn en el procés creatiu, Salk va fundar en 1965, al costat de l’arquitecte Louis Kahn, el Salk Institute for Biological Studies, situat en un barri de Califòrnia. Aquest centre es va convertir en el lloc on es van dur a terme els primers estudis científics que van demostrar l’estreta relació entre l’espai i la productivitat, donant origen al que avui coneixem com neuroarquitectura.

Anys després, en 2003, el neurocientífic Fred Gage va continuar aquest treball i va fundar la Academy of Neuroscience for Architecture en Sant Diego (ANFA), aportant avanços sobre com l’entorn que habitem té un impacte directe en el cervell i les nostres emocions.

Quant a la definició, es pot dir que aquesta branca de l’arquitectura es basa a mesurar i analitzar les respostes humanes a l’espai arquitectònic, considerant factors com les formes, la vegetació, la distribució de mobiliari, el color de les parets i l’altura del sostre, entre altres.

La clau d’aquesta mena de treball radica a recol·lectar les respostes fisiològiques involuntàries del subjecte dins d’un laboratori. Per a això, s’empra la realitat virtual com un instrument per a visualitzar i modificar espais de manera controlada (variables) mentre que, per a mesurar les respostes del subjecte, s’utilitzen diverses eines, com la sudoració de la pell, l’electroencefalograma (EEG), l’electrocardiograma i el mètode eye tracking, entre altres.

A més, s’utilitzen mètodes de la psicologia tradicional, com focus groups i qüestionaris, la qual cosa permet obtenir informació conscient i voluntària de les persones participants. D’aquesta manera, la combinació d’enfocaments de neurociència i psicologia tradicional possibilita una comprensió integral de com l’entorn arquitectònic afecta tant a respostes conscients com inconscients, brindant una perspectiva completa sobre l’impacte del disseny espacial en el comportament i les emocions humanes.

És important destacar que per a parlar de neuroarquitectura és necessari sí o sí que aplicar eines de neurociència en el procés de recerca. Sinó, s’estaria parlant d’una altra mena d’aproximació, però no de neuroarquitectura.

A continuació, us compartim un enllaç sobre un article que aprofundeix sobre aquest tema: “Espai i cervell: una aproximació a la neuroarquitectura i a l’evidència per a un disseny responsable i conscient”.

https://hospitecnia.com/arquitectura/diseno-y-reflexion/espacio-cerebro-aproximacion-neuroarquitectura-evidencia/